Mercè Rodoreda (1908-1983) és una de les escriptores catalanes més conegudes del segle XX.

La seva infantesa solitària a Barcelona va estar marcada per l'amor a la lectura i les flors, inculcat pel seu avi. Un matrimoni infeliç la va portar a la literatura com a via d'evasió a inicis dels anys trenta.

El 1939 va començar un llarg exili a França, on va viure moments de precarietat. Aquesta etapa es va caracteritzar per un silenci literari fins que l'estabilitat econòmica a Ginebra va propiciar la seva gran etapa creativa.

La publicació de La plaça del Diamant (1962) la va consagrar definitivament. Va continuar la seva trajectòria amb obres com El carrer de les Camèlies i Mirall trencat (1974), aquesta última ja després del seu retorn a Catalunya a Romanyà de la Selva el 1972. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1980) i va morir el 1983. El seu llegat roman viu a través de la seva obra i la fundació que porta el seu nom.

L'exposició del CCCB explora la radicalitat de l'imaginari de Mercè Rodoreda a través del símil d'un gran bosc.

La mostra se centra en la unitat de contraris de la seva escriptura (innocent i cruel) i la seva poètica plena de trops botànics (flors dolentes, boscos de suïcides) i gestos recurrents. L'itinerari segueix l'estructura de l'arbre: les arrels (exili i desarrelament), els troncs (la guerra), i les branques (influències culturals). Finalment, les llavors són obres creades per artistes visuals contemporanis, combinant així documents originals amb la creació actual.